dilluns 20 de juny de 2011
PATINADA I MULTIESPORT
A SANT RAMON - 19 DE JUNY
Horari: A les 10h patinada. De 11h a 13h multiesport
Lloc: Poliesportiu de Sant Ramon
Activitats: Patinada popular, jocs amb patins, jocs i esports tradicionals per a tothom, i també inflables boti-boti pels més petits!
Esmorzar gratuït per a tots els participants
diumenge 19 de juny de 2011
Definicions:
Associació: L’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA), amb personalitat
jurídica pròpia i capacitat d’obrar plenament.
Soci o membre de l’associació. Els pares i mares dels alumnes i qui tingui la
potestat sobre ells.
Als efectes d’exercir el dret de vot, en el supòsits que escaigui
Als efectes d’exercir el dret de vot, en el supòsits que escaigui
conforme els estatuts, sol es tindrà un vot per cada soci amb independència del nombre
d’alumnes matriculats al centre i que el soci tingui sota potestat.
Estatut. Marc jurídic que regula
el funcionament de l’Associació i al qual queda sotmès aquest reglament per principi de
jerarquia.
dissabte 18 de juny de 2011
diumenge 12 de juny de 2011
acta 44
3/6/2011 ,reunits en assemblea general es parla des seguents temes:
Es parla de proposar al consell escolar que la porta es tanqui a l'hora del pati.
Es comenta que en aquesta escola falta un conserge, que en les altres escoles grans poden tenir aquí no hi és.
S'acorda que s'ofereixin beguda de tot tipus per la festa de fi de curs.
No sabem si tindrem ajudes extraescolars ni d'acollida, (si no en tenim s'apujaran els preus)
Els dies de lliure disposició s'acorda que l' ampa la preferiria agafar en ponts.
Volen els socis que rebre les nostres noticies per mail.
Per nadal de l'any vinent acordem que no vol l'ampa jornada intensiva.
S'ha arribat a la conclusió que la majoria vol jornada partida al juny del proper curs.
Parlem de les quotes aproximades dels llibres
. Es deixen a elegir xandalls per elegir quins ens agraden, i la gent diu que micro pana.
Hi ha 18 assistents a la reunió.
Es parla de proposar al consell escolar que la porta es tanqui a l'hora del pati.
Es comenta que en aquesta escola falta un conserge, que en les altres escoles grans poden tenir aquí no hi és.
S'acorda que s'ofereixin beguda de tot tipus per la festa de fi de curs.
No sabem si tindrem ajudes extraescolars ni d'acollida, (si no en tenim s'apujaran els preus)
Els dies de lliure disposició s'acorda que l' ampa la preferiria agafar en ponts.
Volen els socis que rebre les nostres noticies per mail.
Per nadal de l'any vinent acordem que no vol l'ampa jornada intensiva.
S'ha arribat a la conclusió que la majoria vol jornada partida al juny del proper curs.
Parlem de les quotes aproximades dels llibres
. Es deixen a elegir xandalls per elegir quins ens agraden, i la gent diu que micro pana.
Hi ha 18 assistents a la reunió.
dimarts 7 de juny de 2011
dissabte 4 de juny de 2011
Com anem de geografia?
Si pitgeu en aquest lloc, podreu jugar a endevinar on son les ciutats.
Sort!!!
fes clic aquí
Publicat per Mercè.
diumenge 29 de maig de 2011
Us informem que hi ha possibilitat d’organitzar un Casal d'Esports a Sant Ramon, amb opció de que quedi inclosa 1 hora o 1:30 hores de piscina a Sant Ramon, a un preu de 40 euros cada setmana .
Hi ha d’haver apuntats un mínim de deu alumnes.
Les dates son , del 27 de juny al 29 de juliol ambdós inclosos. Cal especificar les setmanes que us interessin. Gràcies.
La darrera reunió de la Junta
La Junta vam tenir una reunió molt interessant, us en faig cinc cèntims,( tot i que estem pendents de fer a més a més l'assemblea amb tots els socis de l'AMPA , divendres dia 3 de juny a les 15:15 h.)
Es va parlar de la festa de fi de curs, vam acordar fer entrepans, cobrant per adelantat (repartint sobres) i fer tickets
Es va comentar que la coca cola no es adient per la canalla i que es va estar barallant la possibilitat que en aquesta festa es fes de beguda, aigua, per donar exemple als fills, ja que això es quelcom vinculant a l'educació. Aquí no vam arribar a cap conclusió, de vosaltres depèn la decisió .
També vam parlar de proposar un casal d'estiu, amb la opció de fer-lo esportiu o be d'acollida, si fos esportiu seria a Sant Ramon.
També es va comentar de la necessitat d'una serie de normes al pavelló poliesportiu, per tal que la canalla, no es faci mal degut a que poden entrar a la pista mentre es fa patinatge.
Estem pendents de saber l'horari del juny, i el tema de sisena hora del proper curs, per poder oferir servei d'acollida.
I també passarem circular informativa per oferir la venda dels llibres de text, i dir quan es cobraran els llibres, que serà 50% al juliol i 50% un cop entregats al octubre.
Fins aquí alguns dels temes que vam parlar a la reunió,
Fins aviat!
Mercè.
dimarts 15 de febrer de 2011
Resultat del que opinem els pares, sobre la sisena hora. Recull d'opinions.
Dir-vos que hem rebut sis respostes, de la trentena d'enquestes que em passat l'AMPA a les famílies sobre què opineu del tema de la sisena hora. Moltes gràcies als qui heu participat!!
Les respostes son les següents:
. Quins aspectes positius ha generat?
1- no ho puc valorar perquè el meu fill va a p-5
2- CAP
3-Reforçar coneixements del nen
4-Que aprenen mes
5-Poden practicar mes al cole
6-Amb el poc temps que fa que està implantada i amb un nen de p-3, ... no ho puc valorar.
. I quins aspectes negatius?
1-Que no respecta les dues hores de descans de migdia
2-Que fan una hora mes
3-L'horari que ens han obligat a tenir
4- Cap
5- No tenen tant de temps per ells.
6 -Cap
Què en penseu si el Departament d'Ensenyament retirés la sisena hora?
1-Doncs que si aquesta hora ha de continuar afectant o reduint les dues hores de descans de migdia ja la poden treure.I si la sisena hora es pogués fer en un horari que no tregui el descans ni el esbarjo de migdia, aleshores s'hauria de fer (en aquella hora), l'assignatura que els nens triessin, conjuntament amb les pares i també escoltant als professors.
Si el departament d'ensenyament retira la sisena hora, que no ens diguin que es perquè no hi ha calers, no es cap excusa, el que passa es que s'hauran mal administrat. 2-Ens es igual.
3- Crec que seria un erros, que el que hauria d'haver-hi son més recursos.
4-Malament
4-Malament
5-Ara no, que el que hauria de fer es posar més castellà i anglès.
6-Poseu-vos d'acord d'una vegada-! Ja n'hi ha prou de marejar la perdiu i fer-nos canviar d'organització als pares en funció del color de qui governa i dels possibles vots a assolir. Només demano que sigueu coherents.
Gràcies a tos, per la vostra opinió.
dimarts 25 de gener de 2011
Activitats extraescolars 2011
Dilluns, de 17:00 a 18:00: Futbol pels nens d'infantil i primària.
Dimecres: de 17:00 a 18:00: Multiesport per nens d'infantil i primària.
Dijous de 17:00 a 18:00 Anglès per nens d'infantil.
Divendres de 17:00 a 18:00 Anglès per nens de primària i patinatge per nens d'infantil.
Sapigueu que sempre esteu a temps d'apuntar-vos.!
Dimecres: de 17:00 a 18:00: Multiesport per nens d'infantil i primària.
Dijous de 17:00 a 18:00 Anglès per nens d'infantil.
Divendres de 17:00 a 18:00 Anglès per nens de primària i patinatge per nens d'infantil.
Sapigueu que sempre esteu a temps d'apuntar-vos.!
dilluns 17 de gener de 2011
dijous 6 de gener de 2011
LES VACANCES: UN CANVI NECESSARI
Aquest període constitueix
una veritable "fàbrica"
una veritable "fàbrica"
de records agradables de
convivència familiar
convivència familiar
(fogueres, passeigs, etc.),
la majoria dels quals
queden reflectits als
àlbums de fotografies,
pel·lícules o vídeos.
la majoria dels quals
queden reflectits als
àlbums de fotografies,
pel·lícules o vídeos.
Saber que, en trencar el seu temps estructurat, el o noi o noia pateix ajustaments i desajustaments,convida a que siguem més indulgents amb els seus estats d'ànim.
http://www.fapac.cat/files/file/Publicacions/Fulls%20d%27assessorament/full3.pdf
Es recomanable que els pares
expliquin contes curts
als seus fills i que
als seus fills i que
després comentin amb ells.
... aconselleu els vostres
fills sobre l’immens
ventall d'activitats que
ventall d'activitats que
poden realitzar-se; mostreulos
que poden utilitzar
que poden utilitzar
el seu temps en:
- Llegir.
- Conversar.
- Passejar.
- Escriure cartes.
- Escoltar música.
- Fer un pic-nic.
- Descobrir l'entorn.
- Fabricar-se joguines.
- Començar el seu diari.
- Fer noves amistats.
- Visitar llocs d'interès.
- Aprendre coses noves.
- Buscar-se algun petit treball.
- Fer coses útils juntament amb els pares
(pastisseria...etc.).
- Netejar el cotxe, pintar la barana del balcó, una
cadira, ...
- Fer noves amistats.
- Visitar llocs d'interès.
- Aprendre coses noves.
- Buscar-se algun petit treball.
- Fer coses útils juntament amb els pares
(pastisseria...etc.).
- Netejar el cotxe, pintar la barana del balcó, una
cadira, ...
Font. full d'assessorament de l'escola de pares de la fapac.
dijous 30 de desembre de 2010
Construïm les nostres joguines
Tot reciclant, podem construir les nostres joguines, en aquest cas us proposem realitzar un parell de circuits per les caniques.
Circuit 1:
En aquest enllaç trobareu com fer-ho http://madebyjoel.blogspot.com/2010/06/cereal-box-marble-run.html
Imatges de la web http://madebyjoel.blogspot.com/2010/06/cereal-box-marble-run.html
Circuit 2:
Imatge de la web http://familyfun.go.com/playtime/marble-run-844525
De la web http://familyfun.go.com/playtime/marble-run-844525/
Circuit 2:
Imatge de la web http://familyfun.go.com/playtime/marble-run-844525
- El que vostè necessita
- Tubs de cartró en una varietat de mides (tovallola de paper, paper d'embalatge , rotlle de paper de cuina, de paper higiènic,...)
- caixa de mocadors buida
- Cinta de color
- ganivet ( això és feina dels pares)
- tires autoadhesives ,imants
- caniques
- Instruccions
- Cobreixi els tubs amb cinta de color. Utilitzeu un ganivet (treball dels pares) per fer els retalls de la finestra , si ho desitja.
- Col·loqueu les tires d'imant autoadhesius en un costat dels tubs, i les enganxarà a la nevera.
- Deixi als seus fills muntar - i tornar a muntar - la carrera amb la caixa de mocadors de paper buida a la part inferior, a terra per agafar les caniques amb excés de velocitat.
De la web http://familyfun.go.com/playtime/marble-run-844525/
dilluns 20 de desembre de 2010
L'avet . Hans Christian Andersen
L'avet
Hans Christian Andersen
En el bosc havia un avet, bufó i petitó. Creixia en un bon lloc, li donava el sol i no li faltava aire, i al seu voltant s'alçaven molts companys grans, tant avets com pins.
Però el petit avet només sospirava per créixer, no li importaven la calor del sol ni la frescor de l'aire, ni atenia als nens del llogaret, que recorrin el bosc a la recerca de maduixes i gerds, xerrant i vagarejant.
De vegades arribaven amb una olla plena dels fruits recollits, o amb les maduixes, i, seient al costat de l'avet, deien: «Que petit i què bufó és!». Però l'arbre s'enfadava en sentir-ho.
A l'any següent havia ja crescut bastant, i el mateix passava a l'altre any, ja que en els avets es pot veure el nombre d'anys que tenen pels cercles del seu tronc.
"Ai, per què no he de ser jo tan alt com els altres?"-Sospirava el petit arbre-. Podria desplegar les branques tot en entorn i mirar l'ample món des de la copa. Els ocells farien els seus nius entre les meves branques...
Li eren indiferents la llum del sol, les aus i els vermells núvols que, al matí i al vespre, desfilaven a la part alta del cel.
Quan arribava l'hivern, i la neu cobria el terra amb el seu rutilant mantell blanc, molt sovint passava una llebre, en veloç carrera, saltant per sobre del petit arbre. El que s'enfadava l'avet! Però van transcórrer dos hiverns més i l'avet havia crescut ja bastant perquè la llebre hagués de desviar-i donar-li la volta. «Oh, créixer, créixer, arribar a ser molt alt i a comptar anys i anys: això és el més bonic que hi ha al món!», Pensava l'arbre.
A la tardor es presentaven els llenyataires i tallaven alguns dels arbres més corpulents. La cosa passava cada any, i el nostre jove avet, que estava ja bastant crescut, sentia llavors un calfred d'horror, doncs els magnífics i superbs troncs es desplomaven amb estridents cruixits i gran estrèpit. Els homes tallaven les branques, i els arbres quedaven nus, llargaruts i prims; ningú els hauria reconegut. Després eren carregats en carros arrossegats per cavalls, i trets del bosc.
On anaven? ¿Quina sort els esperava?
A la primavera, quan van tornar les orenetes i les cigonyes, els va preguntar l'avet:
- ¿No saben on els van portar No els han vist en algun lloc?
Les orenetes res sabien, però la cigonya va adoptar una actitud pensativa i, movent el cap, va dir:
-Sí, crec que sí. En venir d'Egipte, em vaig creuar amb molts vaixells nous, que tenien pals esplèndids. Juraria que eren ells, ja que feien olor de avet. Em van donar molts records per a tu. ¡Porten tan alt el cap, amb tanta altivesa!
- Ah! Tant de bo fos jo prou alt per poder creuar els mars!
Però, què és el mar, i quin aspecte té?
- Seria molt llarg d'explicar! -Va exclamar la cigonya, i es va allunyar.
-Alegra't de ser jove-deien els raigs del sol-; alegra't d'anar creixent sa i robust, de la vida jove que hi ha en tu.
I el vent li prodigava els seus petons, i la rosada abocava sobre ell les seves llàgrimes, però l'avet no ho comprenia.
En apropar el Nadal eren tallats arbres joves, arbres que ni tan sols aconseguien la talla ni l'edat del nostre avet, el qual no tenia un moment de quietud ni repòs; li consumia l'afany de sortir d'allà. Els arbres-i eren sempre els més bells-conservaven tot el seu brancatge, els carregaven en carros tirats per cavalls i els hi duien del bosc.
«On aniran aquests? -Es preguntava l'avet-. No són més grans que jo, un és fins i tot més baixet. I per què els deixen les branques? On van? ».
- Nosaltres ho sabem, nosaltres ho sabem! -Varen dir els pardals-.
Allà, a la ciutat, hem mirat per les finestres.
Sabem on van!!
Oh! No pots imaginar l'esplendor i la magnificència que els esperen. Mirant a través dels vidres vam veure arbres plantats en el centre d'una acollidora habitació, adornats amb els objectes més preciosos: pomes daurades, pastissets, joguines i centenars de espelmetes.
- ¿I després? -Va preguntar l'avet, tremolant per totes les seves branques-. ¿I després? Què va succeir després?
-Ja no vam veure res més. Però és impossible pintar el bell que era.
- Qui sap si estic destinat a recórrer també tan radiant camí? -Va exclamar joiós l'avet-. Encara és millor que navegar pels mars. Estic impacient per que arribi Nadal. Ara ja estic tan crescut i desenvolupat com els que es van dur l'any passat. Voldria estar ja en el carro, a l'habitació calenteta, amb tot aquell esplendor i magnificència. ¿I després? Perquè és clar que després vindrà alguna cosa encara millor, una mica més bonic. Si no, ¿per què em adornarien tant? Sens dubte m'esperen coses encara més esplèndides i superbes. Però, què serà? Ai, quin sofriment, quin anhel! Jo mateix no sé el que em passa.
- Gaudeix amb nosaltres! -
Però ell romania insensible a aquelles benediccions de la Naturalesa.
Seguia creixent, sense perdre la seva verdor a l'hivern ni a l'estiu, aquell el seu verdor fosc. La gent, en veure'l, deien: - Bell arbre! -. I vet aquí que, en arribar Nadal, va ser el primer que van tallar. La destral es va clavar profundament en el seu cor, l'arbre es va esfondrar amb un sospir, experimentant un dolor i un desmai que no ho van deixar pensar en la somiada felicitat. Ara sentia haver de allunyar-se del lloc del seu naixement, haver d'abandonar el terrer on havia crescut. Sabia que mai tornaria a veure els seus vells i estimats companys, ni a les mates i flors que l'envoltaven, potser ni tan sols als ocells. El comiat no va tenir res d'agradable.
L'arbre no va tornar en si fins al moment de ser descarregat en el pati juntament amb altres, i llavors va sentir la veu d'un home que deia:
- Aquest és magnífic! Ens quedarem amb ell.
I es van acostar els criats vestits de gala i transportar l'avet a una bella i espaiosa sala. De totes les parets penjaven quadres, i al costat de la gran estufa de rajoles havia grans gerros xinesos amb lleons en les tapes; havia també balancins, sofàs de seda, grans taules cobertes de llibres il.lustrats i joguines, que de ben segur valdrien cent vegades cent escuts, almenys això deien els nens.
Clavar l'avet en un voluminós barril ple de sorra, però no es veia que era un barril, ja que de tot el seu voltant penjava una tela verda, i estava col.locat sobre una gran catifa de mil colors. Com tremolava l'arbre! Què vindria després?
Criats i senyoretes corrien d'una banda a un altre i no es cansaven de penjar adorns i més adorns. En una branca subjectaven rets de papers acolorits; en una altra, confits i caramels; penjaven pomes daurades i nous, com si fossin fruits de l'arbre, i van lligar a les branques més de cent espelmes vermelles, blaves i blanques. Nines que semblaven persones vivents-mai havia vist l'arbre cosa semblant-flotaven entre la verdor, i en el més alt de la cúspide centellejava una estrella de metall daurat. Era realment magnífic, increïblement magnífic.
-Aquesta nit-deien tots-, aquesta nit sí que brillarà.
«Oh! -Pensava l'arbre-, tant de bo fos ja de nit! Tant de bo encenguessin aviat els llums! I què passarà després? És que vindran a veure'm els arbres del bosc? ¿Volaran els pardals davant dels vidres de les finestres? ¿Seguiré aquí tot l'estiu i tot l'hivern, tan adornat? ».
Creia estar assabentat, per descomptat, però de moment era tal la seva impaciència, que patia forts dolors d'escorça, i per a un arbre el dolor d'escorça és tan dolent com per a nosaltres el de cap.
Per fi van encendre els llums. Quina brillantor i magnificència!
L'arbre tremolava d'emoció per totes les seves branques, tant, que una de les espelmes calar foc al verd. I es va posar a cremar de veritat!
- Déu ens empari! -Van exclamar les jovenetes, corrent a apagar-lo. L'arbre va haver d'esforçar per no tremolar. Quina avorriment!
Li disgustava perdre una mica de la seva esplendor, tot aquell brillantor ho tenia com atordit. Heus aquí que llavors es va obrir la porta de bat a bat, i un munt de canalla es va precipitar a la sala, que no semblava sinó que anaven a enderrocar l'arbre, els seguien, més mesurades, la gent gran.
Els petits es van quedar clavats a terra, muts de sorpresa, encara que només per un moment, de seguida es va reprendre l'alegria; cridant amb totes les seves forces, es van posar a ballar al voltant del arbre, del qual van ser despenjant un rere l'altre els regals.
«Què fan? -Pensava l'avet-. Què passarà ara? ".
Les espelmes es consumien, i en arribar a les branques eren apagades. I quan totes van quedar extingides, es va donar permís als nens perquè es llancessin al saqueig de l'arbre.
Oh, i com es van llançar! Totes les branques cruixien; de no haver estat subjecte al sostre per la cúspide amb l'estrella daurada, segurament ho haurien derrocat.
Els nois saltaven per la sala amb les seves joguines, i ningú es preocupava ja de l'arbre, a part la vella estima, que, acostant-se a ell, es va posar a mirar per entre les branques. Però només ho feia per si havia quedat oblidat una figa o una poma.
- Un conte, un conte! - Van cridar de sobte, els petits, i van conduir fins l'avet a un home baixet i rodanxó.
L'home es va asseure sota de la copa.
-Doncs així estem en el bosc-va dir-, i l'arbre pot treure profit, si escolta. Però us explicaré només un conte i no més. ¿Prefereixen el de ivede avede o el de Klumpe-dumpe, que va caure per les escales i, tanmateix, va ser enaltit i va obtenir a la princesa? Què us sembla? És un conte molt bonic.
- Ivede avede! -Van demanar uns, mentre els altres cridaven-: Klumpe dumpe!
¡Quin cridòria i enrenou es va armar! Només l'avet romania callat, pensant: «i jo, no conte per res? No tinc cap paper en tot això? ". És clar que tenia un paper, i bé que ho havia exercit.
L'home va explicar el conte de Klumpe-Dumpe, que va caure per les escales i, però, va ser enaltit i va obtenir a la princesa. I els nens van aplaudir, cridant: - Un altre, un altre! -. I volien sentir també el de ivede avede , però van haver d'acontentar amb el de Klumpe-Dumpe.
L'avet seguia silenciós i pensatiu; mai les aus del bosc havien explicat una cosa igual. «Klumpe-Dumpe va caure per les escales i, amb tot, va obtenir a la princesa. De manera que així va el món »-va pensar, creient que el relat era veritat, ja que el narrador era un home molt afable-. «Qui sap? Potser jo em caigui també per les escales i guanyi una princesa ». I es va alegrar davant la idea que l'endemà tornarien a penjar llums i joguines, or i fruites.
«Demà no vaig a tremolar-va pensar-. Gaudiré al veure'm tan engalanat. Demà tornaré a escoltar la història de KlumpeDumpe, i potser, també la de ivede avede ». I l'arbre es va passar tota la nit silenciós i sumit en els seus pensaments.
Al matí es van presentar els criats i la noia.
«Ja comença una altra vegada la festa», va pensar l'avet. Però vet aquí que el van treure de l'habitació i, arrossegant escales amunt, el van deixar en un racó fosc, al qual no arribava la llum del dia.
"Què vol dir això? -Es va preguntar l'arbre-. Què he de fer aquí? Què és el que vaig a escoltar des d'aquí? ». I, recolzant-se contra la paret, vingui rumiar i més rumiar. I per cert que va tenir temps sobrat, doncs anaven transcorrent els dies i les nits sense que ningú es presentés, i quan algú ho feia, era només per dipositar grans caixes en el racó. L'arbre va quedar completament ocultat; ¿era possible que s'haguessin oblidat d'ell?
«Ara és hivern allà fora-va pensar-. La terra està dura i coberta de neu, els homes no poden plantar, per això em guardaran aquí, segurament fins a la primavera. Que considerats són, i què bons! Llàstima que sigui això tan fosc i tan solitari! No es veu ni una miserable llebre. Ben mirat, el bosc tenia els seus encants, quan la llebre passava saltant pel mantell de neu, però llavors jo no podia suportar-ho. ¡Aquesta soledat d'ara sí que és terrible! ».
«Pip, pip», va murmurar un ratolí, apuntant baixet, seguit a poc d'un altre, i, ensumant l'avet, es van ocultar entre les seves branques.
- Fa un fred d'espant! -Van dir-. Però aquí s'està bé. ¿Veritat, vell avet?
- Jo no sóc vell! -Va protestar l'arbre-. Hi ha altres que són molt més vells que jo.
- D'on vens? I què saps? -Van preguntar els ratolins. Eren terriblement curiosos-. Parla'ns del més bell lloc de la Terra. Has estat en ell? Has estat en el rebost, on hi ha formatge en els prestatges i pernils penjant del sostre, on es balla a la llum de la vela i on un entra flac i surt gros?
-No el conec-va respondre l'arbre-, però, en canvi, conec el bosc, on brilla el sol i canten els ocells -. I els va explicar tota la seva infància, i els ratolins, que mai sentissin semblants meravelles, ho van escoltar i després van exclamar:
- Quantes coses has vist! Que feliç has estat!
- Jo? -Va replicar l'arbre, i es va posar a reflexionar sobre el que acabava d'explicar-. Sí, en el fons, aquells van ser temps feliços. Però a continuació els va relatar la nit de Nadal, quan ho havien adornat amb dolços i espelmes.
- Oh! -Van repetir els ratolins-, i que feliç has estat, vell avet!
- Dic que no sóc vell! -Va repetir l'arbre-. Fins a aquest hivern no he sortit del bosc. Estic en el millor de l'edat, només que he donat un gran estirada.
- I que bé saps comptar! -Prosseguir els ratolins, i a la nit següent van tornar amb altres quatre, perquè sentissin també a l'arbre, i aquest, com més comptava, més se'n recordava de tot i pensava: «La veritat és que eren temps agradables aquells. Però potser tornaran, potser tornaran.
Klumpe-Dumpe va caure per les escales i, però, va obtenir a la princesa, potser jo també aconsegueixi una ». I, de sobte, l'avet es va enrecordar d'un bedoll bufó i petitó del seu bosc; per a ell era una autèntica i bella princesa.
- Qui és Klumpe-Dumpe? -Van preguntar els ratolins. Llavors l'avet els va narrar tota la història, sense deixar-se una sola paraula, i els animals, de pur goig, sentien ganes de pujar fins al cim de l'arbre. La nit següent van acudir en major nombre encara, i el diumenge es van presentar fins i tot dues rates, però a aquestes el conte no els va semblar interessant, la qual cosa va entristir als ratolins, que des d'aquell moment el van tenir també en menys.
- ¿I no sap vostè més que un conte? -Inquirir les rates.
-Només sé aquest-va respondre l'arbre-. El vaig sentir en la nit més feliç de la meva vida, però llavors no m'adonava de la meva felicitat.
-Però si és una història la mar de avorrida. No sap cap de cansalada? ¿Cap de rebosts?
-No-va confessar l'arbre.
-Llavors, moltes gràcies-van replicar les rates, i se'n van anar a reunir-se amb els seus congèneres.
Els ratolins van deixar també d'acudir, i l'avet va sospirar: «Tan agradable com era tenir aquí a aquests entremaliats ratolins, escoltant els meus relats! Ara no tinc ni això. Quan surti d'aquí, em rescabalaré del temps perdut ».
Però aconseguiria sortir realment? Doncs sí, un bon matí es van presentar uns homes i van començar a rebuscar per les golfes. Apartar les caixes i van treure l'arbre a l'exterior. És cert que el van tirar a terra sense gaires miraments, però un criat el va arrossegar cap a l'escala, on brillava la llum del dia.
"La vida comença de nou!», Va pensar l'arbre, sentint en el cos el contacte de l'aire fresc i dels primers raigs del sol, era ja en el pati. Tot succeïa molt ràpidament, el avet es va oblidar de si mateix: havia tant a veure al seu voltant! El pati estava contigu a un jardí, que era una brasa de flors, les roses penjaven, fresques o fragants, per sobre de la diminuta reixa, estaven en flor els tells, i les orenetes xisclaven, volant: «Quirrevirrevit, ha tornat el meu homenet! ». Però no es referien a l'avet.
«Ara a viure!», Va pensar aquest alegrat, i va estendre les seves branques. Però, ai!, Estaven seques i grogues, i allà el van deixar entre males herbes i espines. L'estrella de oripell seguia encara en la seva cúspide, i relluïa a la llum del sol.
Al pati jugaven alguns d'aquells alegres nens que la nit de Nadal van estar ballant entorn del avet i que tant l'havien admirat. Un d'ells se li va acostar corrent i li va arrencar l'estrella daurada.
- Mireu el que hi ha encara en aquest avet, tan lleig i vell!
-Va exclamar, pujant per les branques i fent-les cruixir sota les seves botes.
L'arbre, en contemplar aquella magnificència de flors i aquella frescor del jardí i comparar-les amb el seu propi estat, va sentir haver deixat el fosc racó de les golfes.
Va recordar la seva sana joventut en el bosc, l'alegre nit de Nadal i els ratolins que tan a gust havien escoltat el conte de Klump-Dumper.
«Tot va passar, tot va passar! -Va dir el pobre avet-. Per què no vaig saber gaudir quan era temps? Ara tot ha acabat ».
Va venir el criat, i amb una destral va tallar l'arbre a trossos, formant amb ells un munt de llenya, que aviat va cremar amb clara crida sota el gran calder. L'avet sospirava profundament, i cada sospir semblava un petit tret, per això els nois, que seguien jugant per allí, es van acostar al foc i, asseient i contemplant, exclamaven: «Pif, paf!». Però a cada esclat, que no era sinó un profund sospir, pensava l'arbre en un capvespre d'estiu al bosc o en una nit d'hivern, sota el llambrejar de les estrelles, i pensava en la nit de Nadal i en KlumpeDumpe, l'únic conte que sentís en la seva vida i que havia après a explicar.
I així fins que va estar del tot consumit.
Els nens jugaven al jardí, i el menor de tots s'havia pres al pit l'estel daurat que havia dut l'arbre en la nit més feliç de la seva existència.
Però aquella nit havia passat, i, amb ella, l'avet i també el conte: adéu, adéu! I aquest és el destí de tots els contes.
FI
Conte infantil.
Text complet
Hans Christian Andersen
En el bosc havia un avet, bufó i petitó. Creixia en un bon lloc, li donava el sol i no li faltava aire, i al seu voltant s'alçaven molts companys grans, tant avets com pins.
Però el petit avet només sospirava per créixer, no li importaven la calor del sol ni la frescor de l'aire, ni atenia als nens del llogaret, que recorrin el bosc a la recerca de maduixes i gerds, xerrant i vagarejant.
De vegades arribaven amb una olla plena dels fruits recollits, o amb les maduixes, i, seient al costat de l'avet, deien: «Que petit i què bufó és!». Però l'arbre s'enfadava en sentir-ho.
A l'any següent havia ja crescut bastant, i el mateix passava a l'altre any, ja que en els avets es pot veure el nombre d'anys que tenen pels cercles del seu tronc.
"Ai, per què no he de ser jo tan alt com els altres?"-Sospirava el petit arbre-. Podria desplegar les branques tot en entorn i mirar l'ample món des de la copa. Els ocells farien els seus nius entre les meves branques...
Li eren indiferents la llum del sol, les aus i els vermells núvols que, al matí i al vespre, desfilaven a la part alta del cel.
Quan arribava l'hivern, i la neu cobria el terra amb el seu rutilant mantell blanc, molt sovint passava una llebre, en veloç carrera, saltant per sobre del petit arbre. El que s'enfadava l'avet! Però van transcórrer dos hiverns més i l'avet havia crescut ja bastant perquè la llebre hagués de desviar-i donar-li la volta. «Oh, créixer, créixer, arribar a ser molt alt i a comptar anys i anys: això és el més bonic que hi ha al món!», Pensava l'arbre.
A la tardor es presentaven els llenyataires i tallaven alguns dels arbres més corpulents. La cosa passava cada any, i el nostre jove avet, que estava ja bastant crescut, sentia llavors un calfred d'horror, doncs els magnífics i superbs troncs es desplomaven amb estridents cruixits i gran estrèpit. Els homes tallaven les branques, i els arbres quedaven nus, llargaruts i prims; ningú els hauria reconegut. Després eren carregats en carros arrossegats per cavalls, i trets del bosc.
On anaven? ¿Quina sort els esperava?
A la primavera, quan van tornar les orenetes i les cigonyes, els va preguntar l'avet:
- ¿No saben on els van portar No els han vist en algun lloc?
Les orenetes res sabien, però la cigonya va adoptar una actitud pensativa i, movent el cap, va dir:
-Sí, crec que sí. En venir d'Egipte, em vaig creuar amb molts vaixells nous, que tenien pals esplèndids. Juraria que eren ells, ja que feien olor de avet. Em van donar molts records per a tu. ¡Porten tan alt el cap, amb tanta altivesa!
- Ah! Tant de bo fos jo prou alt per poder creuar els mars!
Però, què és el mar, i quin aspecte té?
- Seria molt llarg d'explicar! -Va exclamar la cigonya, i es va allunyar.
-Alegra't de ser jove-deien els raigs del sol-; alegra't d'anar creixent sa i robust, de la vida jove que hi ha en tu.
I el vent li prodigava els seus petons, i la rosada abocava sobre ell les seves llàgrimes, però l'avet no ho comprenia.
En apropar el Nadal eren tallats arbres joves, arbres que ni tan sols aconseguien la talla ni l'edat del nostre avet, el qual no tenia un moment de quietud ni repòs; li consumia l'afany de sortir d'allà. Els arbres-i eren sempre els més bells-conservaven tot el seu brancatge, els carregaven en carros tirats per cavalls i els hi duien del bosc.
«On aniran aquests? -Es preguntava l'avet-. No són més grans que jo, un és fins i tot més baixet. I per què els deixen les branques? On van? ».
- Nosaltres ho sabem, nosaltres ho sabem! -Varen dir els pardals-.
Allà, a la ciutat, hem mirat per les finestres.
Sabem on van!!
Oh! No pots imaginar l'esplendor i la magnificència que els esperen. Mirant a través dels vidres vam veure arbres plantats en el centre d'una acollidora habitació, adornats amb els objectes més preciosos: pomes daurades, pastissets, joguines i centenars de espelmetes.
- ¿I després? -Va preguntar l'avet, tremolant per totes les seves branques-. ¿I després? Què va succeir després?
-Ja no vam veure res més. Però és impossible pintar el bell que era.
- Qui sap si estic destinat a recórrer també tan radiant camí? -Va exclamar joiós l'avet-. Encara és millor que navegar pels mars. Estic impacient per que arribi Nadal. Ara ja estic tan crescut i desenvolupat com els que es van dur l'any passat. Voldria estar ja en el carro, a l'habitació calenteta, amb tot aquell esplendor i magnificència. ¿I després? Perquè és clar que després vindrà alguna cosa encara millor, una mica més bonic. Si no, ¿per què em adornarien tant? Sens dubte m'esperen coses encara més esplèndides i superbes. Però, què serà? Ai, quin sofriment, quin anhel! Jo mateix no sé el que em passa.
- Gaudeix amb nosaltres! -
Li deien l'aire i la llum del sol,
gaudeix de la teva ufanosa
joventut sota el cel obert.
Però ell romania insensible a aquelles benediccions de la Naturalesa.
Seguia creixent, sense perdre la seva verdor a l'hivern ni a l'estiu, aquell el seu verdor fosc. La gent, en veure'l, deien: - Bell arbre! -. I vet aquí que, en arribar Nadal, va ser el primer que van tallar. La destral es va clavar profundament en el seu cor, l'arbre es va esfondrar amb un sospir, experimentant un dolor i un desmai que no ho van deixar pensar en la somiada felicitat. Ara sentia haver de allunyar-se del lloc del seu naixement, haver d'abandonar el terrer on havia crescut. Sabia que mai tornaria a veure els seus vells i estimats companys, ni a les mates i flors que l'envoltaven, potser ni tan sols als ocells. El comiat no va tenir res d'agradable.
L'arbre no va tornar en si fins al moment de ser descarregat en el pati juntament amb altres, i llavors va sentir la veu d'un home que deia:
- Aquest és magnífic! Ens quedarem amb ell.
I es van acostar els criats vestits de gala i transportar l'avet a una bella i espaiosa sala. De totes les parets penjaven quadres, i al costat de la gran estufa de rajoles havia grans gerros xinesos amb lleons en les tapes; havia també balancins, sofàs de seda, grans taules cobertes de llibres il.lustrats i joguines, que de ben segur valdrien cent vegades cent escuts, almenys això deien els nens.
Clavar l'avet en un voluminós barril ple de sorra, però no es veia que era un barril, ja que de tot el seu voltant penjava una tela verda, i estava col.locat sobre una gran catifa de mil colors. Com tremolava l'arbre! Què vindria després?
Criats i senyoretes corrien d'una banda a un altre i no es cansaven de penjar adorns i més adorns. En una branca subjectaven rets de papers acolorits; en una altra, confits i caramels; penjaven pomes daurades i nous, com si fossin fruits de l'arbre, i van lligar a les branques més de cent espelmes vermelles, blaves i blanques. Nines que semblaven persones vivents-mai havia vist l'arbre cosa semblant-flotaven entre la verdor, i en el més alt de la cúspide centellejava una estrella de metall daurat. Era realment magnífic, increïblement magnífic.
-Aquesta nit-deien tots-, aquesta nit sí que brillarà.
«Oh! -Pensava l'arbre-, tant de bo fos ja de nit! Tant de bo encenguessin aviat els llums! I què passarà després? És que vindran a veure'm els arbres del bosc? ¿Volaran els pardals davant dels vidres de les finestres? ¿Seguiré aquí tot l'estiu i tot l'hivern, tan adornat? ».
Creia estar assabentat, per descomptat, però de moment era tal la seva impaciència, que patia forts dolors d'escorça, i per a un arbre el dolor d'escorça és tan dolent com per a nosaltres el de cap.
Per fi van encendre els llums. Quina brillantor i magnificència!
L'arbre tremolava d'emoció per totes les seves branques, tant, que una de les espelmes calar foc al verd. I es va posar a cremar de veritat!
- Déu ens empari! -Van exclamar les jovenetes, corrent a apagar-lo. L'arbre va haver d'esforçar per no tremolar. Quina avorriment!
Li disgustava perdre una mica de la seva esplendor, tot aquell brillantor ho tenia com atordit. Heus aquí que llavors es va obrir la porta de bat a bat, i un munt de canalla es va precipitar a la sala, que no semblava sinó que anaven a enderrocar l'arbre, els seguien, més mesurades, la gent gran.
Els petits es van quedar clavats a terra, muts de sorpresa, encara que només per un moment, de seguida es va reprendre l'alegria; cridant amb totes les seves forces, es van posar a ballar al voltant del arbre, del qual van ser despenjant un rere l'altre els regals.
«Què fan? -Pensava l'avet-. Què passarà ara? ".
Les espelmes es consumien, i en arribar a les branques eren apagades. I quan totes van quedar extingides, es va donar permís als nens perquè es llancessin al saqueig de l'arbre.
Oh, i com es van llançar! Totes les branques cruixien; de no haver estat subjecte al sostre per la cúspide amb l'estrella daurada, segurament ho haurien derrocat.
Els nois saltaven per la sala amb les seves joguines, i ningú es preocupava ja de l'arbre, a part la vella estima, que, acostant-se a ell, es va posar a mirar per entre les branques. Però només ho feia per si havia quedat oblidat una figa o una poma.
- Un conte, un conte! - Van cridar de sobte, els petits, i van conduir fins l'avet a un home baixet i rodanxó.
L'home es va asseure sota de la copa.
-Doncs així estem en el bosc-va dir-, i l'arbre pot treure profit, si escolta. Però us explicaré només un conte i no més. ¿Prefereixen el de ivede avede o el de Klumpe-dumpe, que va caure per les escales i, tanmateix, va ser enaltit i va obtenir a la princesa? Què us sembla? És un conte molt bonic.
- Ivede avede! -Van demanar uns, mentre els altres cridaven-: Klumpe dumpe!
¡Quin cridòria i enrenou es va armar! Només l'avet romania callat, pensant: «i jo, no conte per res? No tinc cap paper en tot això? ". És clar que tenia un paper, i bé que ho havia exercit.
L'home va explicar el conte de Klumpe-Dumpe, que va caure per les escales i, però, va ser enaltit i va obtenir a la princesa. I els nens van aplaudir, cridant: - Un altre, un altre! -. I volien sentir també el de ivede avede , però van haver d'acontentar amb el de Klumpe-Dumpe.
L'avet seguia silenciós i pensatiu; mai les aus del bosc havien explicat una cosa igual. «Klumpe-Dumpe va caure per les escales i, amb tot, va obtenir a la princesa. De manera que així va el món »-va pensar, creient que el relat era veritat, ja que el narrador era un home molt afable-. «Qui sap? Potser jo em caigui també per les escales i guanyi una princesa ». I es va alegrar davant la idea que l'endemà tornarien a penjar llums i joguines, or i fruites.
«Demà no vaig a tremolar-va pensar-. Gaudiré al veure'm tan engalanat. Demà tornaré a escoltar la història de KlumpeDumpe, i potser, també la de ivede avede ». I l'arbre es va passar tota la nit silenciós i sumit en els seus pensaments.
Al matí es van presentar els criats i la noia.
«Ja comença una altra vegada la festa», va pensar l'avet. Però vet aquí que el van treure de l'habitació i, arrossegant escales amunt, el van deixar en un racó fosc, al qual no arribava la llum del dia.
"Què vol dir això? -Es va preguntar l'arbre-. Què he de fer aquí? Què és el que vaig a escoltar des d'aquí? ». I, recolzant-se contra la paret, vingui rumiar i més rumiar. I per cert que va tenir temps sobrat, doncs anaven transcorrent els dies i les nits sense que ningú es presentés, i quan algú ho feia, era només per dipositar grans caixes en el racó. L'arbre va quedar completament ocultat; ¿era possible que s'haguessin oblidat d'ell?
«Ara és hivern allà fora-va pensar-. La terra està dura i coberta de neu, els homes no poden plantar, per això em guardaran aquí, segurament fins a la primavera. Que considerats són, i què bons! Llàstima que sigui això tan fosc i tan solitari! No es veu ni una miserable llebre. Ben mirat, el bosc tenia els seus encants, quan la llebre passava saltant pel mantell de neu, però llavors jo no podia suportar-ho. ¡Aquesta soledat d'ara sí que és terrible! ».
«Pip, pip», va murmurar un ratolí, apuntant baixet, seguit a poc d'un altre, i, ensumant l'avet, es van ocultar entre les seves branques.
- Fa un fred d'espant! -Van dir-. Però aquí s'està bé. ¿Veritat, vell avet?
- Jo no sóc vell! -Va protestar l'arbre-. Hi ha altres que són molt més vells que jo.
- D'on vens? I què saps? -Van preguntar els ratolins. Eren terriblement curiosos-. Parla'ns del més bell lloc de la Terra. Has estat en ell? Has estat en el rebost, on hi ha formatge en els prestatges i pernils penjant del sostre, on es balla a la llum de la vela i on un entra flac i surt gros?
-No el conec-va respondre l'arbre-, però, en canvi, conec el bosc, on brilla el sol i canten els ocells -. I els va explicar tota la seva infància, i els ratolins, que mai sentissin semblants meravelles, ho van escoltar i després van exclamar:
- Quantes coses has vist! Que feliç has estat!
- Jo? -Va replicar l'arbre, i es va posar a reflexionar sobre el que acabava d'explicar-. Sí, en el fons, aquells van ser temps feliços. Però a continuació els va relatar la nit de Nadal, quan ho havien adornat amb dolços i espelmes.
- Oh! -Van repetir els ratolins-, i que feliç has estat, vell avet!
- Dic que no sóc vell! -Va repetir l'arbre-. Fins a aquest hivern no he sortit del bosc. Estic en el millor de l'edat, només que he donat un gran estirada.
- I que bé saps comptar! -Prosseguir els ratolins, i a la nit següent van tornar amb altres quatre, perquè sentissin també a l'arbre, i aquest, com més comptava, més se'n recordava de tot i pensava: «La veritat és que eren temps agradables aquells. Però potser tornaran, potser tornaran.
Klumpe-Dumpe va caure per les escales i, però, va obtenir a la princesa, potser jo també aconsegueixi una ». I, de sobte, l'avet es va enrecordar d'un bedoll bufó i petitó del seu bosc; per a ell era una autèntica i bella princesa.
- Qui és Klumpe-Dumpe? -Van preguntar els ratolins. Llavors l'avet els va narrar tota la història, sense deixar-se una sola paraula, i els animals, de pur goig, sentien ganes de pujar fins al cim de l'arbre. La nit següent van acudir en major nombre encara, i el diumenge es van presentar fins i tot dues rates, però a aquestes el conte no els va semblar interessant, la qual cosa va entristir als ratolins, que des d'aquell moment el van tenir també en menys.
- ¿I no sap vostè més que un conte? -Inquirir les rates.
-Només sé aquest-va respondre l'arbre-. El vaig sentir en la nit més feliç de la meva vida, però llavors no m'adonava de la meva felicitat.
-Però si és una història la mar de avorrida. No sap cap de cansalada? ¿Cap de rebosts?
-No-va confessar l'arbre.
-Llavors, moltes gràcies-van replicar les rates, i se'n van anar a reunir-se amb els seus congèneres.
Els ratolins van deixar també d'acudir, i l'avet va sospirar: «Tan agradable com era tenir aquí a aquests entremaliats ratolins, escoltant els meus relats! Ara no tinc ni això. Quan surti d'aquí, em rescabalaré del temps perdut ».
Però aconseguiria sortir realment? Doncs sí, un bon matí es van presentar uns homes i van començar a rebuscar per les golfes. Apartar les caixes i van treure l'arbre a l'exterior. És cert que el van tirar a terra sense gaires miraments, però un criat el va arrossegar cap a l'escala, on brillava la llum del dia.
"La vida comença de nou!», Va pensar l'arbre, sentint en el cos el contacte de l'aire fresc i dels primers raigs del sol, era ja en el pati. Tot succeïa molt ràpidament, el avet es va oblidar de si mateix: havia tant a veure al seu voltant! El pati estava contigu a un jardí, que era una brasa de flors, les roses penjaven, fresques o fragants, per sobre de la diminuta reixa, estaven en flor els tells, i les orenetes xisclaven, volant: «Quirrevirrevit, ha tornat el meu homenet! ». Però no es referien a l'avet.
«Ara a viure!», Va pensar aquest alegrat, i va estendre les seves branques. Però, ai!, Estaven seques i grogues, i allà el van deixar entre males herbes i espines. L'estrella de oripell seguia encara en la seva cúspide, i relluïa a la llum del sol.
Al pati jugaven alguns d'aquells alegres nens que la nit de Nadal van estar ballant entorn del avet i que tant l'havien admirat. Un d'ells se li va acostar corrent i li va arrencar l'estrella daurada.
- Mireu el que hi ha encara en aquest avet, tan lleig i vell!
-Va exclamar, pujant per les branques i fent-les cruixir sota les seves botes.
L'arbre, en contemplar aquella magnificència de flors i aquella frescor del jardí i comparar-les amb el seu propi estat, va sentir haver deixat el fosc racó de les golfes.
Va recordar la seva sana joventut en el bosc, l'alegre nit de Nadal i els ratolins que tan a gust havien escoltat el conte de Klump-Dumper.
«Tot va passar, tot va passar! -Va dir el pobre avet-. Per què no vaig saber gaudir quan era temps? Ara tot ha acabat ».
Va venir el criat, i amb una destral va tallar l'arbre a trossos, formant amb ells un munt de llenya, que aviat va cremar amb clara crida sota el gran calder. L'avet sospirava profundament, i cada sospir semblava un petit tret, per això els nois, que seguien jugant per allí, es van acostar al foc i, asseient i contemplant, exclamaven: «Pif, paf!». Però a cada esclat, que no era sinó un profund sospir, pensava l'arbre en un capvespre d'estiu al bosc o en una nit d'hivern, sota el llambrejar de les estrelles, i pensava en la nit de Nadal i en KlumpeDumpe, l'únic conte que sentís en la seva vida i que havia après a explicar.
I així fins que va estar del tot consumit.
Els nens jugaven al jardí, i el menor de tots s'havia pres al pit l'estel daurat que havia dut l'arbre en la nit més feliç de la seva existència.
Però aquella nit havia passat, i, amb ella, l'avet i també el conte: adéu, adéu! I aquest és el destí de tots els contes.
FI
dimarts 16 de novembre de 2010
CATALÀ: SEPARACIÓ DE SÍL·LABES
CATALÀ: SEPARACIÓ DE SÍL·LABES
Vols fer exercicis de separació de síl·labes ? Posa els altaveus i practica tu sol o amb els teus pares amb aquests jocs de paraules que et proposem.
Fes clic al següent enllaç:
També podeu trobar una altra mini-unitat a la següent adreça:
(Cal instal·lar-se el programa JCLIC)
http://clic.xtec.cat/db/jclicApplet.jsp?project=http://clic.xtec.cat/projects/silabes/jclic/silabes.jclic.zip〈=ca&title=S%EDl%B7labes
dissabte 23 d’octubre de 2010
Fem exercici amb els ulls. El ioga ocular.
Efectes:
Reequilibren i relaxen els ulls i el sistema nerviós.
MOVIMENTS D’ULLS
EXERCICI:
Posició:
Asseguts/des, l’esquena dreta, els peus ben posats sobre el terra, afluixeu els músculs de la cara.
Desenvolupament:
Amb els ulls tancats o oberts, com vulgueu, dibuixen amb la mirada diferents formes geomètriques que dibuixareu 10 vegades cadascuna:
-un cercle (en ambdós sentits: dreta i esquerra)
-un 8 en sentit horitzontal, mica en mica aneu alentint el traçat d’aquest 8 per acabar fixant la mirada en el seu centre.
VISIÓ FOCAL I PERIFÈRICA:
Amb els braços estirats davant vostre a l’alçada de la cara, els punys tancats.
Ajunteu els índexs i dirigiu-los cap amunt fixant un punt davant vostre.
Inspireu i allunyeu els índexs per cada costat tot guardant-los dins del vostre camp de visió.
Expireu i ajunteu els índexs de nou.
Repetiu aquest exercici dues vegades.
http://www.xtec.cat/~mllado/practiquem_arxius/dharana_arxius/ioga_ocular.html
http://www.xtec.cat/~mllado/practiquem_arxius/dharana_arxius/ioga_ocular.html
diumenge 3 d’octubre de 2010
Els hàbits d'estudi.
"Perquè un nen s'acostumi a estudiar, necessita
adquirir-ne l'hàbit.
Per assolir-lo, ha d'entrenar-se
com un esportista,
motivar-se,
i estudiar sempre a la mateixa hora
i el mateix lloc."
adquirir-ne l'hàbit.
Per assolir-lo, ha d'entrenar-se
com un esportista,
motivar-se,
i estudiar sempre a la mateixa hora
i el mateix lloc."
Font. full d'assessorament de l'escola de pares de la fapac.
Mercè.
Un senzill i divertit joc en anglès.
Fes clic aquí per jugar!
Us convido al joc del George (Jordi) , es tracta d'anar avançat unes caselles tot responent unes senzilles preguntes en anglès.
Només cal que espereu uns segons fins que es carrega el joc, després heu de prémer el botó "play" i triar si voleu jugar amb un jugador o amb dos jugadors, dieu quins voleu que siguin els protagonistes, si un gos, un gat...i llestos! ja es pot començar!
Les preguntes son per exemple, que ensenyen diferents fitxes amb dibuixos i pregunten:
If George ate one, how many would be left?
Si en Jordi menja un, quants en queden?
Which of these has the same number?
Quin d'aquests te el mateix nombre?
What comes next in this pattern?
Quin segueix en aquest patró?
How many all together?
Quants n'hi ha en total?
Whow many do you see?
Quants en veus?
Preguntes senzilletes per als més petits de la casa!!!
Vinga! a jugar!!!
http://pbskids.org/curiousgeorge/games/bring_it/bring_it.html
Mercè.
Escola de pares: el diàleg.
Es un procés de donar i rebre informació
tant pel que fa als sentiments com pel que fa a fets o
idees.
Un exemple: Montse, 10 anys, ha d'anar al
dentista. Es queixa de mal d'estómac i diu: "Haig
d'anar al dentista? Tinc mal de panxa. No hi
podríem anar una altre dia?".
Seguidament donem algunes respostes típiques que
podrien donar els pares de la Montse:
Respostes inadequades:
molt important cuidar les dents i no podem deixar-ho
per un altre dia".
Finalitat del missatge: fer el sermó.
no hi hauríem d'anar".
Finalitat del missatge: acusar, avergonyir.
Finalitat del missatge: amenaçar.
pares".
Finalitat del missatge: estereotipus.
Finalitat del missatge: aconsellar.
Finalitat del missatge: clixé.
La resposta adequada es:
dentista".
Finalitat del missatge: aconseguir que el nen
es senti comprès.
Font: Full d'assessorament de l'escola de pares de la Fapac.
dissabte 2 d’octubre de 2010
Contes
Feu "clic" a la imatge per escoltar el conte: "el cargol i l'herba de poliol"
Llocs on trobareu contes:
Una mà de contes. Feu "clic" aquí
Totcontes. Feu "clic" aquí
Contes d'arreu del món. Feu "clic" aquí.
Espero que els gaudiu!
Mercè.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
inici:
